Lleida Decideix

LA PRIMERA LLIÇÓ

Josep Vallverdú

Aquest text ha estat escrit per Josep Vallverdú amb motiu de l’inici de la campanya de la Plataforma Lleida Decideix i va ser llegit el 10 de febrer tancant l’acte Literatura pel Dret a Decidir al Cafè del Teatre de l’Escorxador

Som molts els que ens hem atipat d’anar pel món obligats a explicar a cada cantonada la primera lliçó. D’on són vostès? Som catalans. Ah, són espanyols.

A Grècia la venedora, que semblava instruïda, ens demana què parlem la dona i jo, entre nosaltres. Quan li ho diem ens explica que fa pocs dies ha passat per la seva botiga un doctor que viu a Nova York i que també li ha manifestat amb orgull, que era català. Al sud d’Espanya sóc convidat en una escola on els nens han llegit llibres meus. Ningú, ni el mestre, els ha aclarit que són llibres traduïts al castellà des del català. La primera lliçó cal explicar-la arreu encara avui.

Arreu vol dir fins i tot dins de Catalunya. I, per descomptat, la qüestió de la identitat, pot semblar sobrera, innecessària a molta gent, que s’acontenta amb considerar que pertany a una nació –diguem-ho així- sense estat.

Preguntem. L’estat al qual pertany constitucionalment Catalunya, defensa pel món aquesta específica identitat? Ens sentim perfectament i còmodament contents, nosaltres, amb l’etiqueta que ens desfigura? Certament, no: els catalans malcontents s’han manifestat mil i una vegades al llarg dels segles, rondinant, protestant, fent oposició i resistència, amb esclats molt violents com la Revolta dels Segadors al segle XVII o la guerra de successió al segle XVIII.

De vegades el poder central ha provat fórmules d’apaivagar temporalment els ànims, concedint, afluixant, conscient, però, que no és aquest el remei. La mentalitat centralista és al mateix temps imperativa, li agrada més manar que no negociar, més imposar i prohibir que no convèncer. En el fons el poder central està convençut que als catalans no els convencerà mai, no els convertirà mai, com no convertia tampoc els humiliats indis d’Amèrica conquerits a cop de llança. Vèncer i no convèncer és prou trist. Però, sobretot, és miserable.

No ens va convèncer la Transició, que vista en la distància és un cataplasma que tapa però no cura la ferida. La transició és el sistema de fer veure que… però tenia un mal congènit: deixava en actiu molts dels culpables del passat. I la ferida continua. Sostinc que la solució més valenta –arriscada com totes les decisions coratjoses- hauria estat la ruptura. A Portugal, per exemple, hi va haver ruptura. A l’Espanya de sempre no es va rompre res.

En la relació Espanya–Catalunya, incompatibilitats, moltes. Mals usos, molts. L’actitud de l’Espanya històrica envers els pobles tant o més històrics que ella, ha estat sempre de mantenir-los en situació provincial, com feia Roma amb els pobles conquerits, mai a negociar bilateralment; i obligar-los sempre a suplicar qualsevol àmbit de llibertat, que a la llarga els és negat. I s’arriba al segle XXI amb els mateixos greuges pendents que fa tres segles llargs. Els únics moments que ha trontollat la duresa del centralisme s’han produït quan des de la perifèria s’ha donat sòlida sensació de força. Al poder només li fa por la força. Que no cal que sigui una explosió violenta, sinó que pot ben ser eficaç sempre que sigui una força seriosa, no destructora… però que no fa cap passa enrere.

Parlar d’independència fa l’efecte que s’ha posat de moda. Doncs no és suficient si aquesta pretensió no s’acompanya d’accions repetides de tossuda intensitat. Amb les consultes es fa una primera passa, poc substantiva encara. Convé canalitzar políticament, estructuralment, aquestes postures i actituds, arriscar amb fermesa i canviar l’escenari. És l’acció col·lectiva més compromesa que podem emprendre, sempre que sigui de tots i totes. Anem per feina.

Repetim-ho. Al poder només li fa por la força.